29 d’oct. 2012

¿Por qué la derecha no ve (o no quiere ver) la relación entre pobreza, depresión y suicidios?

Un artículo de Sergi Raventós, publicado en Sin Permiso, poco antes de las elecciones gallegas y vascas, y difundido por Dempeus per la Salut Pública

Recientemente se han conmemorado los días mundiales de la salud mental y de la pobreza. El día mundial de la salud mental es el 10 de octubre y ya se llevan 20 ediciones y el día para la erradicación de la pobreza es el 17 de octubre y con esta son 19 los años desde que lo institucionalizó la Asamblea general de la ONU. Estos días mundiales sirven habitualmente para recordar, informar, explicar, reivindicar y/o denunciar la situación a escala mundial de diferentes realidades ya sea de la pobreza, del SIDA, del medio ambiente, de la visión, del Alzheimer o de la salud mental entre otras muchas. Son, en la mayoría de casos, actos muy institucionalizados en los que entre otras cosas se pueden lucir los representantes de la clase política haciendo discursos hueros y de cara a la galería. En ocasiones aparecen algunos estudios interesantes y noticias actualizadas de la situación a conmemorar.

Este año el tema central que se ha escogido para el día mundial de la salud mental ha sido la depresión. La depresión, como es sabido, no es transmisible y puede afectar a cualquiera, a gente joven y a mayores y es una de las enfermedades de más amplia distribución. Según la Organización Mundial de la Salud (OMS) se estima que actualmente hay unos 350 millones de personas afectadas a nivel mundial y, según algunos estudios, una de cada diez personas presenta depresión mayor y casi una de cada cinco ha tenido el trastorno en algún momento durante su vida.

La depresión se presenta habitualmente con estados de ánimo muy bajos, pérdida de interés, sentimientos de culpa, baja autoestima, alteraciones del sueño y apetito, mala concentración, etc. Se acompaña también de estados de ansiedad. Estos trastornos pueden volverse crónicos y llevar a dificultades serias para poder realizar las tareas diarias. Es muy importante saber que la recuperación de esta enfermedad es posible y alcanzable aunque en algunos países los medios disponibles son escasos y los recortes sanitarios lo están dificultando considerablemente. Hay, claro está, también diferentes formas de depresión, pero de todo eso no vamos tratar en este artículo.

Se informa en un documento (1) realizado para el día mundial por la Federación mundial para la salud mental que la situación económica ha llevado en los países desarrollados a un aumento del desempleo, las deudas y la inseguridad económica, lo cual resulta en un incremento de la depresión en la población. Así pues va surgiendo cada vez más evidencia a partir de diversas crisis anteriores (de EEUU, Asia, la antigua URSS) y la actual que hay una asociación entre la crisis y la psicopatología y particularmente la depresión y el suicidio (2).

La diferencia entre una tristeza normal y la depresión es importante. De manera que, frente a circunstancias adversas como la muerte de un ser querido, la pérdida de estatus social, la humillación, las pérdidas económicas, etc. se espera una respuesta psicológica que es por supuesto normal. “Lo que sería anormal es que nuestro estado de ánimo no se alterase en este tipo de situaciones de riesgo. Una falta de reacción a una situación de este calibre tal vez sería más propia de un organismo del reino vegetal que no de un ser vivo sofisticado cognitivamente como el ser humano” (3). Así pues, es importante diferenciar entre una respuesta adaptativa de una respuesta disfuncional, a pesar de la dificultad en hacerlo.

Esta es una enfermedad en la que es muy importante un enfoque interdisciplinar en salud mental y en la que se trabaje conjuntamente en equipo profesionales del campo de la Psicología, del Trabajo Social, la Enfermería, la Educación Social, la inserción laboral, etc. y donde no haya únicamente sólo psiquiatras administrando medicación (4) para poder dar respuesta a esta realidad compleja.

Relación entre pobreza y depresión
En el mismo documento se reconoce que las personas que viven cerca de la línea de pobreza y con bajos ingresos están sometidas a un gran estrés psicosocial, y también que a través de la influencia de los padres puede afectar a la salud mental de los niños, lo cual puede llevar a déficits en el desarrollo cognitivo, emocional y físico de los mismos. Asimismo el desempleo, el empobrecimiento y las distorsiones familiares tienen probabilidad de producir o precipitar una serie de problemas de salud mental como depresión, alcoholismo y suicidio. Un trágico ejemplo que se destaca serían los suicidios en masa de agricultores en la India tras la reforma de la agricultura a mediados de la década de los 90.

En un estudio muy detallado sobre los costos de la depresión realizado por la Generalitat de Catalunya editado en marzo del 2011, ya con el gobierno de CiU, se apunta que hay una clara asociación entre depresión y ansiedad, la probabilidad de estar en el paro y un uso más frecuente de servicios, y esto puede asociarse a un coste más elevado. Asimismo la depresión se relaciona con la pobreza, el paro y otros factores (5).

Sobre la pobreza
Coincidiendo con el día mundial de la pobreza se ha cifrado en más de 1.000 millones las personas que viven con menos de 1 dólar al día; 30.000 niños de menos de 5 años mueren a diario de enfermedades que hubieran podido ser evitadas y más de 500.000 mujeres mueren cada año durante el embarazo o en el parto.
La pobreza infantil en Catalunya ha crecido 5 puntos 
en dos años, según Unicef
 Por lo que respecta a Catalunya en un estudio de la Diputación de Barcelona que se elabora cada 5 años se muestra que un 29,5% de los catalanes son pobres (unos 2.200.000), superando a la media de la UE que es del 21,6%. Un 39% de las familias no puede permitirse ni una semana de vacaciones al año y el 12,7% no puede permitirse la calefacción (6).

Crisis y suicidios
Según una información aparecida este mes en La Vanguardia (7), el suicidio ya es la primera causa de muerte de los catalanes de entre 30 y 44 años y la segunda causa entre los jóvenes de 15 a 29. Desde el año 2007, el inicio de la crisis, hay una tendencia al alza. En el 2007 fueron 3.263, en el 2008, 3.453 y en el 2009, 3.429. Se ha llegado a cuantificar que por cada incremento del 1% de desempleo se da un 0,79% de aumento en los suicidios de los menores de 65 años.

Hace tiempo que los suicidios superan a los muertos por accidentes de tráfico y no se habla de ello ni la décima parte de lo que se habla en el caso de los accidentes de tráfico. Por cada suicidio consumado, se producen unos veinte fallidos, por lo que unas 60.000 personas muestran cada año algún tipo de conducta suicida en España. En todo el mundo se suicidan aproximadamente un millón de personas (8).

Lo llaman suicidio, pero es #genocidio financier
La lectura de la derecha política
A pesar de estas terribles estadísticas y de la asociación manifiesta entre pobreza, depresión y suicidios realizada por diversas agencias e incluso por el mencionado estudio de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Boi Ruiz como Conseller de sanidad del actual gobierno de CiU manifestó en el acto central del día mundial de la salud mental (entre pacientes, familiares, entidades, profesionales…) realizado este año en Sabadell y según el mismo diario barcelonés más arriba citado (nada sospechoso  de crítico con el gobierno de CiU), que esto “se acentúa por el descenso de los accidentes de tráfico, que han hecho reducir el número total de fallecidos en esas franjas de edad en la carretera.” ¿Es una cuestión sólo de ranquin de muertes? ¿Y las causas? ¿Cuáles son los motivos para que suceda esto? ¿Qué desesperación lleva a una persona a quitarse la vida?

No es la primera vez que la posición de este miembro del gobierno de Catalunya cuando trata de temas de salud que tienen una clara componente social y política tira pelotas fuera o bien acude a los manidos estilos de vida y a la genética del individuo. Sin ir más lejos aún se recuerda el escandaloso comentario del 25 de octubre del pasado año cuando manifestó en una entrevista que “la salud es un bien privado y depende de uno mismo y no del Estado, ya que esta depende del código genético, de sus antecedentes familiares y de sus hábitos”. La tormenta que desató fue mayúscula e incluso Amnistía Internacional emitió un comunicado recordando que el derecho al más alto nivel posible de salud, tanto física como mental, es un derecho contenido en numerosos instrumentos internacionales de derechos humanos, de los cuales el Estado español es parte, y por tanto, está obligado a cumplirlos.


La crisis multiplica los casos de pobreza extrema y las diferencias sociales.
En el Informe de la Comisión de Determinantes Sociales de la misma OMS del 2008 que tuvo un impacto mundial muy considerable se puso de manifiesto que “la acumulación tóxica de factores sociales injustos y evitables, como la desigualdad económica, la precariedad laboral contaminación ambiental, la inseguridad alimentaria, no tener una vivienda digna, o la falta de participación y democracia” daña la salud y crea inequidades. La Comisión nombra a estos y otros determinantes como son las pensiones, el nivel educativo, las desigualdades entre hombres y mujeres (el trabajo reproductivo y en especial la violencia contra las mujeres) y la participación social y política, las “causas de las causas” de la salud y la inequidad en salud.” (9)

Las declaraciones del Sr. Boi Ruiz son todo un ejemplo de cómo la ideología neoliberal va en contra de la investigación científica y de los estudios e informes sobre la importancia de los determinantes sociales en la salud. Cuando no reman a favor de su corriente, estos representantes de los intereses del sector privado los eluden o ningunean, pero ni mucho menos el Sr. Ruiz está sólo en esta ofensiva. En el ámbito académico, en revistas neoliberales o en laboratorios de ideas (think tanks) conservadores se realizó una valoración negativa y muy crítica del Informe de la Comisión de los Determinantes Sociales de la OMS por diversos motivos: por no tener en cuenta el papel fundamental del crecimiento económico y la globalización, se desacredita también el papel beneficioso de la protección social, se reprocha que no se valore la importancia de la responsabilidad personal sobre la salud o las libertades individuales o bien se descalifica académicamente, entre otras críticas (10).

Francesc Xavier Mena (a la izquierda) y Josep Lluís Cleries cuando congelaron los PIRMI 
En relación a los aspectos relacionados con la pobreza también viene siendo habitual entre la derecha un discurso de culpabilizar al pobre como sospechoso de haraganería y de dilapidar el dinero público, como se puso de manifiesto el año pasado con los recortes de la Renda Mínima de Inserción en Catalunya. La intervención del Conseller de Empresa y Ocupación aún resuena en las paredes del Parlament de Catalunya como una de las intervenciones más brutales contra los pobres que se hayan escuchado jamás en la historia reciente. Mena, que así se llama este Conseller, dibujaba un panorama funesto en el que se ha perdido “el espíritu del programa de la RMI”, que “atrapa a la gente en la cronicidad y el lumpenproletariado”, equiparó la inmigración (sobre todo la magrebí) con fraude y puso como muestra que algo no funciona cuando la RMI “la cobra gente de hasta 104 nacionalidades”, caricaturizó también a algunos perceptores de la RMI como sujetos que se gastan el dinero “en telefonía, en veterinarios o incluso en ONG’s” o se extrañó que “algunos han vuelto de otro país a cobrar el talón”, o incluso “uno que cobra una RMI que es hijo de un directivo de una multinacional” …(11).

En esta misma línea de visión de los pobres también el pasado 5 de octubre el diario El País en un artículo (12) titulado “Culpables de ser pobres” analizaba como el discurso político va buscando justificar la suerte del más desfavorecido y neutralizar cualquier resistencia a las medidas de ajuste. Si la crisis es debida a “una catástrofe natural que no se puede controlar y tiene consecuencias para todos, habrá que resignarse, aceptar los sacrificios y colaborar para salir de ella”, decía el artículo.

Todo el mundo recordará lindezas como el “que se jodan” de la diputada del PP Andrea Fabra cuando se debatía sobre las prestaciones de los parados o las comparaciones odiosas que estableció el diputado de CiU Duran i Lleida entre payeses catalanes y campesinos andaluces.

Parece pues evidente que para la derecha neoliberal ignorar o negar evidencias científicas como las expuestas más arriba y culpabilizar a las víctimas de su pobreza o de mala salud por fumar o beber y no comer frutas y verduras o por aprovecharse del sistema de prestaciones, por citar algunos ejemplos, formaría parte también de un mecanismo de legitimación de los recortes sociales, de continuar con el desmantelamiento de los servicios públicos y del grave aumento de las desigualdades sociales que está padeciendo la población del Reino de España.

Reconocer los determinantes sociales de la salud y las causas de las causas de la pobreza sería admitir que están haciendo todo lo contrario, sería reconocer que las políticas que están llevando a cabo de desmantelamiento del sistema sanitario público, de degradación del sistema de enseñanza y los servicios sociales, de recortes a los funcionarios, de aumento de las tasas universitarias y de otras tantas medidas antisociales en beneficio de la banca y del capital son las principales causantes de muchas de estas terribles realidades que día a día padecen las clases populares. Causas de enfermedad y causas de pobreza. Tal vez sea por eso que “no lo ven”.

La lucha ideológica como es bien sabido también es inherente a la lucha de clases y estos son algunos ejemplos más de esta lucha que se ha desatado sin cuartel en muchos países. Sería bueno tenerlo muy presente en las próximas citas electorales.

Artículo completo

26 d’oct. 2012

Ens parlen d'estat propi i es venen el país‏

Qui escriu això som membres de la Plataforma Aigua és Vida i volem denunciar l'escàndol que s'està vivint en el tema de l'aigua a casa nostra.

Mentre el debat sobre l'encaix entre Catalunya i Espanya ocupa totes les portades, els fils del poder i dels grans interessos no paren de moure's darrere les cortines, sense fer soroll. I molt efectivament.

Sense aigua no podem viure més de 3 dies. És un recurs bàsic per a la vida. La seva gestió ha de respondre als interessos comuns, de la població, i no a interessos econòmics. O almenys així ho entenem nosaltres. Però aquest punt de vista no és compartit per tothom. Avui, a Catalunya, estem veient dos grans processos - gegantins, podríem dir- de privatització de la gestió de l'aigua, processos a més a més que es fan a les fosques, són antidemocràtics i no són la solució per a RES del que ens diuen.

Per una banda, s'està privatitzant l'empresa pública Aigües Ter - Llobregat (ATLL), que subministra l'aigua des dels rius fins als dipòsits municipals per a quasi 5 milions de persones. La privatització d'ATLL, empresa guanyadora de premis internacionals per la seva bona gestió, suposarà d'entrada 300 milions d'€ per la Generalitat, xifra que ni arreglarà el deute (48.000 milions), ni les tensions de tresoreria (les despeses mensuals són de mitjana de 2.800 M d'€) ni ajudarà a maquillar el dèficit. A aquesta operació, que dóna el control al sector privat durant 50 anys i no estava en cap programa electoral, s'hi han presentat dos candidats: el primer és AGBAR, és a dir, Aigües de Barcelona, empresa de capital francès en un 75% i de La Caixa en un 25%, conjuntament amb un fons d'inversió austrialà i una societat quebequesa; el segon és ACCIONA, amb un banc brasiler d'inversions i un estol d'empreses i fons d'inversió. Guanyi qui guanyi, hi perd el país.

La pròpia Generalitat preveu un augment de tarifa al llarg dels 50 anys d'un 300%, i ha comptabilitzat en 1800 M d'€ els beneficis que obtindrà el guanyador del concurs, que evidentment no es reinvertiran en el servei sinó que aniran a les butxaques dels accionistes. Aquesta és la política de país que regna avui.

Per l'altra banda, AGBAR -de nou-, que subministra l'aigua a prop del 80% de les llars de Catalunya, ja sigui sota la forma d'AGBAR, SGAB, SOREA o altres (cal recordar que al món el 90% de l'aigua la gestiona el sector públic, al revés que aquí), ho fa de manera "il·legal" a Barcelona i una vintena de municipis més, tal i com constata una sentència judicial de 2010, ja que ningú li ha donat la concessió per fer-ho. És a dir, que quan obrim l'aixeta estem pagant els beneficis d'una empresa que despedeix treballadors en massa, augmenta les tarifes arbirtràriament, s'implica en casos de corrupció i, com no, té nombroses connexions amb les administracions per actuar amb immunitat.

QUÈ FER?


La cosa no es queda aquí, desgraciadament hi ha molts més escàndols. Per això necessitem suports i col·laboracions de tot tipus, per poder destapar-ho, fer-ho públic i revertir aquestes situacions. Hi ha moltes maneres de donar un cop de mà, si creus que n'hi ha alguna que pots fer t'ho agraïrem profundament:

- En primer lloc, reenvia aquest correu a tothom: amics, familiars, coneguts, etc.
- Segueix-nos al bloc, a twitter i a facebook, fes difusió del que pengem i retuiteja'ns.
- S'està impulsant una Iniciativa Ciutadana Europea -a l'estil d'una ILP catalana- per deixar l'aigua fora de les lleis del mercat. Si encara no has signat, pots fer-ho aquí.
- A dia d'avui 32 municipis on viuen més d'1.200.000 habitants ja s'han manifestat en contra de la privatització d'ATLL. Mira si el teu ho ha fet; si és així insta'l a prendre accions legals com d'altres estan fent; i sinó insta'l a que s'hi oposi.
- Escampem la veu: nosaltres estem encantats de venir a difondre la situació allà on sigui. Organitza una xerrada al teu barri, casal, associació, plaça, etc. Només ens ho has de dir!
- Si te'n surts amb la producció i edició de material audiovisual, presentacions, gràfiques, infografies, etc. i tens temps per donar un cop de mà també escriu-nos!

Segur que hi ha moltes més formes de donar un cop de mà, som tot orelles.
Entre tots aconseguirem retornar l'aigua a mans de la ciutadania, d'on mai hauria d'haver marxat.

--
http://plataformaaiguaesvida.wordpress.com/

Lo llaman Crisis, pero es una estafa. Lo llaman Suicidio, pero es #GenocidioFinanciero. La PAH convoca:

Publicado por afectadosporlahipoteca el 25 de octubre de 2012

Durante el dia de hoy  varios medios de comunicación informaban del suicidio de Jose Miguel Domingo, vecino de Granada, minutos antes de ser desahuciado.

“…Un hombre ha sido hallado esta mañana ahorcado en el patio de un domicilio del barrio granadino de La Chana adonde iba una unidad policial para ejecutar un desahucio por orden judicial. El fallecido es Jose Miguel Domingo, de 54 años, según adelantaron fuentes policiales a Radio Granada.
El cuerpo ha sido localizado por el hermano de Miguel Ángel , quien ha avisado a la Policía Local sobre las nueve de la mañana. Una hora después del hallazgo del cadáver, una patrulla de la Unidad de Prevención y Reacción del Cuerpo Nacional de Policía se ha personado en la zona para ejecutar un desahucio por orden judicial. Al cruzar datos los agentes desplazados a la zona, se han percatado de que la persona objeto de este desalojo era la misma que se había suicidado, según explicaron fuentes judiciales.
La víctima, según informa Europa Press, regentaba un quiosco de prensa situado en el mismo domicilio donde ha fallecido y donde también su hermano tenía habilitada una zona como frutería…”

Quienes participamos en las distintas PAH’s de todo el estado sabemos que esto no es una excepción. Hay cientos de suicidios silenciados, y miles que lo han intentado o lo han pensado seriamente. Lo vivimos cada semana en nuestras reuniones. Cientos de miles de vidas rotas por hipotecas abusivas y una legislación perversa que condena a la gente de por vida, con una deuda perpetua y sin vivienda. Mientras, los responsables de la estafa, especialmente bancos y Gobierno, siguen impunes atentando contra los derechos fundamentales de la población.

Ante estos hechos, la PAH convoca para hoy viernes 26 de octubre a una concentración para mostrar nuestra solidaridad con la familia de Jose Miguel bajo el lema “Contra el Genocidio financiero y los desahucios, procesemos a los culpables”.

Convocatorias confirmadas:


Barcelona. Viernes 26 octubre. Pl. Catalunya 21:00 h
Tarragona. Viernes 26 Octubre. Pl. Imperial Tarraco a las 21:00
Vilanova i la Geltrú. Viernes 26 Octubre.Pl. de la Vila a las 21:00
Almería. Viernes 26 Octubre. Pl.Puerta de Purchena a las 12:00 h
Granada.Viernes 26O. C/Arzobispo Guerrero num 15 (Chana) a las 19:00 h
Pamplona/Iruña. Viernes 26O. Plaza de San Francisco a las 18:30
Mallorca. Sábado 27 Octubre. Plaza España a las 19:00 h
Gran Canaria. Sábado 27 Octubre. Plaza de la Feria (delante delegación del gobierno) a las 18:00h
Logroño. En breve confirmamos día y hora.


http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/2012/10/25/lo-llaman-crisispero-es-una-estafa-lo-llaman-suicidio-pero-es-genocidiofinanciero-la-pah-convoca
/

Acciona s'imposa en el concurs per la gestió d'Aigües Ter Llobregat

ATLL proveeix les subministradores de l'àrea metropolitana de Barcelona i comarques adjacents 

Es tracta de la privatització més gran de la Generalitat, per la qual espera obtenir gairebé 1.000 milions

Publicat per El Periódico
Dilluns, 22 d'octubre del 2012 - 16:49h. 
 
AGUSTÍ SALA / Barcelona
Acciona s'ha imposat en la primera fase del concurs per la gestió de la companyia pública Aigües Ter Llobregat (ATLL), que proveeix les subministradores de l'àrea metropolitana de Barcelona i altres comarques adjacents --amb més de 4,5 milions d'habitants--, gràcies a l'oferta econòmica, que suposa 75 dels 100 punts totals en la licitació.

Llegir article sencer

24 d’oct. 2012

Condemnen els periodistes de Café amb llet a pagar 10.000 euros



Article del Setmanari la Directa
per JESÚS RODRÍGUEZ | 23/10/2012 

Marta Sibina i Albano Dante han fet públic mitjançant un vídeo la sentència condemnatòria del jutjat de primera instància 37 de Barcelona. La resolució judicial insta els dos periodistes de la revista Cafè amb Llet a indemnitzar l'assessor d'Artur Mas, Josep Maria Via, amb 10.000 euros. En concret, el jutjat considera que la frase "gent com vostè, com Bagó, com Manté i tants altres que s'han enriquit a costa d'enfonsar la nostra Sanitat" atempta contra el dret a l'honor de Josep Maria Via, i en base a això, la jutgessa Maria Millán Gisbert també ordena la censura i retirada de la xarxa dels vídeos difosos per Cafè amb Llet.

El judici es va celebrar ara fa dues setmanes a la Ciutat de la Justícia i, paradoxalment, els dos periodistes no van poder parlar ni donar la seva versió dels fets. Les investigacions de Cafè amb Llet han posat al descobert els casos de corrupció que afecten els polítics convergents Ramón Bagó, Carles Manté i Xavier Crespo, així com han destapat l'opacitat en la gestió d'altres responsables del Consorci Sanitari de l'Alt Maresme i la Selva, com ara la gerent dels hospitals de Blanes i Calella, l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini (CiU), o l'alcalde de Blanes, Josep Marigó (PSC). En el vídeo, assenyalen que la condemna és un cop dur per la revista però, que ben aviat, donaran a conèixer un nou vídeo amb més dades de les irregularitats a la sanitat catalana. En aquest sentit, agraeixen el suport dels i les lectores que, malgrat la censura dels grans mitjans, han ajudat a denunciar tots aquests greus fets, i els animen a difondre tota aquesta informació des de casa amb els seus ordinadors.

Redactat el decret de privatització del Clínic

Article publicat a eldebat.cat per Alfons Quintà el 22/10/2012

Sin título

Ja està redactat el decret que transformarà l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB) en un ens de gestió privada, així com un llarg informe operatiu i de viabilitat, segons m’ha informat una nova i alta font de la Generalitat.

Ha afegit: “Fins que vosaltres (eldebat.cat) i Diario Médico vau revelar el tema, estava previst que el text del decret seria aprovat en el Consell Executiu del proper 20 de novembre. Degut a aquella revelació i a que CDC encara no té clar si pot assolir una majoria absoluta, en el futur Parlament, hi ha algunes incerteses. A més, no està clar que ara el PP l’aprovés, en l’actual Diputació Permanent. Sense això no hi hauria la preceptiva majoria. Però la voluntat de Mas és clara: per a ell és un tema prioritari. Hi està molt compromès. El decret és un pur desastre, però tot va molt de veres.”

Reproducció d'una maniobra del 2003
La font ha recordat una maniobra extremadament criticable que es va produir en el darrer consell executiu del darrer govern Pujol, el 2003. Afectava al delicat tema del “run off” (la liquidació definitiva) de l’anterior pòlissa d’assegurança de responsabilitat civil dels metges, on hi jugaven papers clau el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i el seu president de fet, Jaume Aubia, així com Higini Raventós Negra. Ambdós personatges són determinants en la privatització de la gestió de l'HCB.

La font ha revelat el nom de l’autor del decret i del corresponent informe jurídic, és a dir de tota l’arquitectura jurídica de l’insòlit procés. Es tracta d’Albert Raventós Soler, soci del bufet Cuatrecasas-Gonçalves Pereira i antic director del gabinet jurídic de la Generalitat de Catalunya, des del maig del 2001 fins els darrers mesos del darrer govern Pujol (2003). Ja en aquell període havia mantingut una situació d’excedència respecte al bufet citat, del que era i és soci. És un bufet que en determinats períodes va ser el que més procediments contenciosos administratius va portar contra la Generalitat. Cap problema.

A finals del 2011, el bufet Cuatrecasas va rebre un important sotrac, que va afectar al seu nivell de feina. La Fiscalia de Barcelona va presentar una querella contra el seu president, Emili Cuatrecasas, pel presumpte frau de 3,7 milions d’euros (614, 2 milions de pessetes) a Hisenda respecte als impostos de societats, patrimoni, IRPF i IVA, mitjançant un entramat de societats sense activitat real, segons va informar el diari econòmic Expansión.

Llegir l'article sencer



22 d’oct. 2012

Un candidat investigat per la Sindicatura de Comptes torna a les llistes electorals de CiU


Article de Setmanari la Directa
per JESÚS RODRÍGUEZ | 22/10/2012 

La setmana passada CiU feia públiques les seves llistes per a les eleccions del 25N. Desaparicions, confirmacions, noves figures… com sempre, els noms de les llistes electorals (tancades) donen molt de joc. El número 4 a la llista convergent de Girona, Xavier Crespo i Llobet és un d’aquests noms que no han deixat indiferent.


Xavier Crespo, metge de professió, va ser alcalde de Lloret de Mar entre 2003 i 2011, època en què CiU feia la seva “travessa del desert” i el seu poder polític es limitava a alguns ajuntaments. Crespo era un home valuós per al partit. Aquesta vàlua pot explicar, que l’any 2005 la Sindicatura de Comptes (amb els vots de CiU i PSC) arxivés l’informe 29/2005 on trobem a Xavier Crespo presumptament relacionat amb la desaparició de 2,7 milions d’euros als hospitals públics de Blanes i Calella. Aquests fets van ser destapats per la revista gironina Cafè amb Llet.

A l’informe veiem com Xavier Crespo i la seva dona, Guadalupe Oliva Pujol, van rebre 209.000 euros en pagaments irregulars provinents d’aquests dos hospitals. Veiem també com el matrimoni feia servir els diners de la sanitat pública per pagar les quotes del club d’hoquei, com fa servir la tarjeta Visa sense gaire control i com Crespo es queda, directament, 4.000 euros que l’asseguradora Sanitas havia pagat als hospitals. Per acabar d’arrodonir la situació, Crespo va comprar per 77.586 euros un consultori (propietat del consorci hospitalari) que en realitat estava valorat en 154.117 euros.



8 d’oct. 2012

NO DEVEM, NO PAGUEM, DE NOSALTRES DEPÈN!!!

NO DEVEM, NO PAGUEM, DE NOSALTRES DEPÈN!!!
[CAT]

Els darrers mesos, l'impacte de la denominada crisi sobre les nostres vides s'ha intensificat i la casta política no mostra cap voluntat ni capacitat d'actuar al respecte. Per això fem nostra la política, prenem la iniciativa, revelem el mecanisme del deute que sustenta aquesta gran estafa que anomenen crisi i declarem que:

El deute no és públic ni legítim

La crisi del deute, que a partir del 2008, ha començat a afectar seriosament els pobles d'Europa, no és patrimoni exclusiu dels països del Nord. Des de fa dècades, s' utilitza el deute com a mecanisme d'extorsió i submissió, una forma de buidar els estats de sobirania i de convertir-los en esclaus de les finances.

El deute, lluny d'estar al servei de la població que suposadament l'ha contret, ha estat destinat a finançar els interessos dels poders financers i grans empreses privades. Els beneficis mai no s'han socialitzat. En canvi, veiem com, no només es socialitzen les pèrdues, sinó que recauen en la seva totalitat sobre tota la població, nosaltres!

Es diu que som coresponsables de la "crisi" (que és una estafa) i que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Premissa falsa, ja que la responsabilitat no és la mateixa ni va ser originada per cobrir les mateixes necessitats: el deute de les famílies només suposa un 20% del deute total i ha estat principalment destinada a l'adquisició d'un primer habitatge (dret suposadament garantit en la Constitució). En canvi, més d'un 60% de la totalitat del deute correspon als bancs i grans empreses (principalment constructores) i que es va originar portant a terme activitats especulatives destinades a l'obtenció d'un benefici econòmic. És un fet:  l'1% ha viscut per sobre de les possibilitats del 99%: Desnonaments massius, retallades de drets laborals, socials i fins i tot civils. Un espoli continu a la ciutadania per satisfer la necessitat patològica dels creditors de recuperar les seves inversions. Ells han jugat, ells han perdut. No devem. Doncs no paguem. 

Un deute que no s'ha destinat a impulsar serveis per a la població, sinó a pagar els errors de les persones responsables d'aquesta estafa, és un deute IL·LEGÍTIM, i la població NO l'ha de pagar.

El rescat i les seves mentides

Els rescats que s’estan produint actualment a Europa, en països com Portugal, Grècia, Irlanda i ara Espanya, ja s'han produït abans als països del Sud durant dècades amb el nom de “plans d'ajustament estructural" o de "reestructuració". Per fer front al deute contret per empreses privades o entitats financeres, els governs decideixen demanar préstecs a organismes financers com l’FMI, el Banc Mundial i, en el cas d'Europa, el Banc Central Europeu i la CE. 

Seguint la tradició de Zapatero, que emprava paraules diverses per anomenar la "crisi", el Govern de Rajoy es nega a utilitzar la paraula rescat i busca altres eufemismes com "línia d'ajuda a la banca", "rescat tou", etc. Són tots el mateix, injeccions de capital per a la banca, condicionades a l'aplicació de mesures d'austeritat (retallades) i de reformes estructurals (reforma laboral, pujada de l'IVA i altres reformes fiscals) per part del Govern. Tot aplicat progressivament segons un pla dissenyat i firmat en el "Memorándum de entendimiento" (MOU) entre el Govern espanyol i la troika. La seva acceptació i les seves reformes no són temporals sinó permanents, i estan destinades a desmantellar l'anomenat Estat del benestar, per implementar un model econòmic neoliberal, fins a les seves últimes conseqüències. 

Es tracta que la banca europea recuperi les seves inversions. No fluirà el crèdit per a les famílies, les PiMEs o els autònoms, ja que els diners van destinats directament a saldar els comptes dels bancs nacionals i no a l'economia productiva. No és un rescat, és el cop financer final sobre la democràcia. No al rescat! Ens rescatarem amb els diners d'aquelles que han creat aquesta estafa. 

Retallades, conseqüències del deute

Les conseqüències d'aquest tipus de mesures per a la població són clares, ja les estem patint i encara en falten moltes més que vindran. No es tracta d'uns quants anys, sinó d’un procés de llarg termini que hipotecarà el nostre futur i el de les properes generacions: augment de la pobresa i de les desigualtats socials, amb major impacte sobre  els sectors més desfavorits, les dones, els colectius de migrants, menors, pensionistes etc; apujada de preus dels béns bàsics, com l'aigua, la llum i els aliments; privatitzacions de serveis públics i venda dels béns  col·lectius; retallades de prestacions socials, com per exemple a les prestacions la Llei de dependència, que té especial incidència en les migrants i en les dones, que segueixen suportant la major part del treball de cura, i, per descomptat, de les persones depenents. Augment de l'atur, facilitat per EROs i reformes laborals; acomiadaments de funcionariat públic; retallades en l'ensenyament (precarització dels serveis educatius, massificació de les aules, augment de les taxes universitàries), en R+D i sanitat (augment de les llistes d'espera, repagament de medicaments, privatització), retallades en cultura (apujada de l'IVA al 21%, impagaments ajuts), etc.

La implantació d'aquestes mesures injustes va acompanyada de pèrdua de sobirania. Els estats estan sotmesos al poder financer que imposa el pensament únic,  a través dels mitjans de comunicació. Es bombardeja amb el missatge de creixement constant , il·limitat, i s'oculta el fet que ens trobem davant una crisi global i multidimensional: humanitària,  social, ambiental, energètica, financera i econòmica, sense precedents. Davant aquesta situació, cada vegada són més les veus que s'alcen per treballar i desenvolupar alternatives així com les que demanen una vaga general social  de caràcter indefinit, que inclogui a totes les persones a més de les treballadores: estudiants, parades, jubilades, migrants, treballadores en l'economia submergida, en l'àmbit domèstic, etc. I des d’aquí fem una crida a la mobilització de totes les persones

Alternatives: jutgem a les persones culpables

Davant tots els atacs, ens organitzem, hem sortit al carrer a protestar i crear alternatives reals als problemes que ens imposa aquet sistema capitalista. S'han enfortit les xarxes que ja existian i han sorgit de noves. Hem creat dispossituis eficaços.

Entre aquestes eines volem ressaltar les 2 vagues generals del 29s i 29m, les acampades en ciutats de mig món i les 2 manifestacions internacionals del darrer any. Així sentim nostres les lluites, manifestacions i vagas que s’han multiplicat aquest any: mineres, estudiants, profesores, dret al propi cos i abortament lliure, sanitàries, aturades, migrants, jubilades, treballadores domèstiques…Som moltes, només fa falta decidir fer el pas. 

Els propers dies a les assemblees de barris, col·lectius en lluita i centres de treball decidirem si ens adherim a la convocatoria de vaga general del 31 d’octubre. 

Davant les mesures de l’1%, el 99% exigeix i s’exigeix a si mateix:

- Nosaltres som la sol·lució.
- Rebuig del Memoràndum i del pagament d'un deute il·legítim per recuperar així la sobirania sobre les nostres vides. No Devem!!! No Paguem!! De nosaltres depèn!! 
- Rescatem a les persones, no als bancs. 
- Abolició de les mesures  d'austeritat que es tradueixen en retallades i privatització dels  serveis públics essencials per mantenir el teixit social. Així com de la  reforma laboral i del “pensionazo”.
- Jutgem a les persones responsables de la crisi. 
- Comencem a canviar el sistema i busquem el repartiment just de la riquesa: 
      - reforma fiscal 
      - persecució del frau fiscal i abolició dels paradisos fiscals. 
      - Eliminació del règim de les SICAV. 
- Recuperem l'espai del comú: serveis públics universals i espais d'autogestió i suport mutu. 
- Creació d'una banca veritablement pública socialitzada i amb control democràtic. 

Els nostres problemas no són particulars ni espacials, arreu passa el mateix, per tant la sol·lució és global, tot i que requereixi de la acció i coordinació local . Per això, us convidem a participar i a crear actes i accions contra el pagament del deute, preparar-nos per a la Setmana d'Acció Global contra el Deute, i en especial per a la concentració-manifestació GlobalNoise que tindrà lloc el Dissabte 13 de Octubre a les 18:00 hores a Plaça Catalunya. Retornarem el deute a qui l'ha generat. "El Deute és pringós: porta la teva pitjor roba".

                    NO DEVEM, NO PAGUEM, DE NOSALTRES DEPÈN!!!

Rescatem-nos amb els diners de qui ha creat aquesta estafa!!
Treu tot el deute que portes dintre!!

#NoDevem #NoPaguem #DeNosaltresDepèn
#13O
#13Obcn
#GlobalNoise

Setmana Internacional del Deute: http://tinyurl.com/8t8gkqq

Cerca per paraules o etiquetes els continguts publicats o enllaçats des d'aquest blog